L'HOME QUE JA NO HI ÉS

Sona l'smart, insistent dintre el nínxol. Al taüt, impassible, l'home que ja no hi és continua no essent-hi. Es fa el desentès, i no obstant això, des d'algun punt extern, hom el reclama i l'espera.

Hom s'impacienta. Li avança la bona nova pel contestador:

-Papa! -li diu que ja ha nascut la seva primera neta.

Pensa, ves pobre home, quina alegria li donaré tan bon punt pari l'orella. Tot i així, l'home que ja no hi és prou feina té amb no ser-hi. Tampoc no disposa de les prestacions de quan hi era, ni de la virtualitat del moviment... A efectes mundans, doncs, l'home que ja no hi és, és alhora un zero a l'esquerra.

Hom, als postrems d'una altra trucada fallida, li enregistra un número d'habitació i el nom d'una clínica. De poc li serveix: de mutisme en mutisme l'home que ja no hi és segueix fent la viu-viu i que no, que no contesta. 

Hom comença a sospesar d'anar-lo a veure. Criaturer com el recorda, almenys d'abans no perdés la closca, no pot ser que es perdi aquest moment. 

-Que no, collons! -després de rebotre el telèfon contra el marc d'una finestra.   

D'un atac de còlera es colpeja el cap contra la paret i provoca un terrabastall arrasant tot quant els braços li tenen a be d'abastar de sobre una taula color mantega. Cau un embalum d'objectes sobre un petit bressol i destorben el son d'una preciosa nina pepona. De resultes del brusc impacte surt projectada del cossiol i cau desplomada sobre el terra. 

De sobte se li obren els ulls. És com si atengués la crida d'algú que des d'un indret evanescent li recomanés tenir moltíssima paciència.